DE l’HOSTAL ROIG A LA CABANA DE PASTORS - COVA DEL GEL (GR-1)

 

Camí que transcorre pel GR-1, desde Hostal Roig (antic hostal per a viatgers i trajiners, avui abandonat), fin a la Cova del Gel. Distància 12,00 Km Desnivell +341 -341 m Senyalització marques GR Durada 3h 10m Dificultat Facil Cal arribar a Artesa de Segre, agafar la carretera L-512 (15 Km.), fins al coll, despres del poble de Vilanova de Meia Mapes: Comarcal La noguera

Descripció de l'itinerari

Sortim per la pista que hi ha uns metres abans de l’Hostal Roig. Passem pel costat d’un corral ,a l’esquerra. A la dreta hi ha el font del Cumó amb una llarga pica. Als 8 minuts de caminar prenem un viarany poc evident que surt a la dreta, anem entre boixos en direcció SO. En aquest indret posarem el primer cartell i farem la fotografia de grup. I més amunt trobem un sender fent fressat que va per sota d’una llomada carenera secundaria on estava parapetat l’exercit feixista. Hi ha abundants nius de metralladores destrossats i velles trinxeres mig colgades per vegetació. 20 min Sortim a la pista que hem deixat havent molt bona marrada. Anem seguint el camí carreter per la pista. Hi ha un cartell que ens senyalitza la Portella Blanca. Aquí mateix surt un corriol que ens mena a uns camps per on podem adreçar trajecte encara que cal tenir molt bona orientació. Continuem pel camí carreter. 35 min Travessem la llau de Comatorça. 47 min Revolt molt marcat a l’esquerra. En aquest punt deixem la pista i prenem el vell camí entre bosc i el sol cobert de boixerola.

1 min 02 min Creuem una barrancada i en sortir, l’antic camí fou engolit per una repoblació foretal, i està perdut. El camí alternatiu puja cap al sud, per anar a cercar la pista. 1 h 07 min Sortim per la pista principal que creua el Montsec de Rùbies fins la Portella Blanca. Continuem per la dreta. 1 h 12 min Cartell que ens informa que a l’esquerra surt un camí carreter que s’enfila al cim del Puig Mira Pallars-i-Urgell Voltem la Llau de la Coma del Torn en l’altre vessant veiem la cabana de Pastors i podem estar tentats d’anar directe però cal tenir present que el fons del barranc es colonitzat per una espessa vegetació que ens barra el pas. Resulta més pràctic sortir a la pista.  Deixem la pista per dirigir-nos a la senzilla Cabana de Pastors (1441 m). Des de la Cabana de Pastors un corriol, ben fitat, va flanquejant la muntanya fins davallar molt sobtadament fins anar a cercar el Forat del Gel. Cal tenir que segons les condicions meteorològiques el descens pot ésser un xic complicat.  Activitat realitzada en el XI Cami de Muntanya del CEL, el 5 de Novembre 2006.

MOLINOS- PAÜLS- MONT-ROS- POBELLÀ- SANT QUIRI

 

La Coma és una raconada de la vessant est de la Vall Fosca on s’arrauleixen els pobles de Paüls, Mont-ros i Pobellà, just en una zona on la pendent és una mica més suau i els bancals de pedra seca encara protegeixen la terra i els prats que es poden conrear. Aquest itinerari creua els tres pobles de la Coma per enfilar-se per una pista de fàcil trànsit fins a Sant Quiri, un dels més impressionants miradors del Pallars Jussà. Distància 18,300 Km (anada) Desnivell +800 m Senyalització pista forestal Durada 4:30h  Dificultat mitja (fort desnivell) Veure fotos Document PDF  Track GPS Garmin Icones d'informació (posar el cursor damunt) Accés amb vehicle: Des de la Pobla de Segur s’agafa la N-260 direcció al Pont de Suert. A l’arribar a Senterada cal seguir la carretera L-503 en direcció a Capdella uns 12 km fins arribar a Molinos, on es troba, a la dreta, la carretera que dóna accés als pobles de la Coma, Paüls, Montros i Pobellà. Mapes: Comarcal Pallars Jussa

Descripció de l'itinerari

Inici de l’itinerari. Carretera que dóna accés a Paüls, Mont-ros i Pobellà (1.030 m) En el punt quilomètric 12,5 de la carretera L-503 es troba la cruïlla on comença la carretera cap a Paüls, Mont-ros i Pobellà. Cal agafar aquesta carretera amunt. 1,6 km - 1,6 km - Cruïlla carretera a Paüls (1.110 m) Quan la carretera es bifurca es gira a la dreta cap a Paüls. 0,5 km - 2,1 km - Mirador natural (1.130 m) A la dreta de la carretera hi ha instal·lada una senyal interpretativa de la central hidroelèctrica de Molinos, en un punt des del que es veu la canonada i la central. Es segueix per la carretera. 0,1 km - 2,2 km - Inici camí de Santa Llúcia (1.130 m) A la dreta de la carretera hi ha l’inici del camí tradicional que porta en 5 minuts a l’ermita de Santa Llúcia, indicat amb una senyal de direcció. Després de la visita a l’ermita l’itinerari continua fins a Paüls. 0,1 km - 2,3 km - Paüls (1.130 m) Paüls és el primer poble dels tres que es poden visitar al llarg de l’itinerari. Per continuar, cal fer marxa enrere per la mateixa carretera fins arribar de nou a la cruïlla cap a Mont-ros i Pobellà. 1,7 km - 3 km - Cruïlla carretera (1.110 m) Des de la cruïlla es segueix a la dreta, amunt, cap a Mont-ros i Pobellà. 1,3 km - 4,3 km - Mont-ros (1.200 m) La carretera creua per sota el poble de Mont-ros. Després de passejar pels estrets carrerons del poble l’itinerari continua per la mateixa carretera cap a Pobellà.

1,3 km - 5,6 km - Pobellà (1.230 m) L’itinerari continua per la carretera que passa per sota el poble. A les darreres cases es troba una senyal que indica les dues possibilitats que hi ha des d’aquí: pujar a Sant Quiri directament o acostar-se primer fins al serrat Roi. Per anar al serrat Roi es continua per la mateixa pista planejant en direcció sud. 2,5 km - 8,1 km - Serrat Roi (1.225 m) A l’arribar al serrat Roi, que es pot reconèixer per la vermellor de la roca que hi ha, s’obren a banda i banda fantàstics miradors sobre la Vall Fosca. Una mica més enllà la pista acaba al costat d’una antena. Des d’aquí cal tornar enrere fins a Pobellà. 2,5 km - 10,6 km - Pobellà (1.230 m) A l’entrada de Pobellà es troba la bifurcació on comença la pista que duu a Sant Quiri. Es continua a la dreta de la marxa. 2 km - 12,6 km - Font dels Pous (1.400 m) A la dreta de la pista hi ha la font dels Pous. Es continua per la pista principal. 2,9 km - 15,5 km - Cruïlla de pistes (1.500 m) Una senyal de direcció indica que per anar a Sant Quiri cal agafar la pista de la dreta. 2,3 km - 17,8 km - Collada de Sant Quiri (1.720 m) Es travessa cap a la vessant pallaresa de la collada i es trenca cap a la dreta per una pista que puja amunt. Sota mateix de l’ermita neix a la dreta una altra pista herbosa que duu fins al capdamunt del turó 0,5 km - 18,3 km - Ermita de Sant Quiri (1.833 m) Des de Sant Quiri es pot allargar l’itinerari cap a Ancs i Gerri de la Sal al Pallars Sobirà. Per això cal retornar a la collada i agafar la pista que trenca a la dreta i que baixa cap a la vall que s’obre a l’est. Aquesta mateixa pista passa per Ancs, Sellui i Balestui i acaba uns 15 quilòmetres més avall a la carretera C-13, molt a prop de Gerri de la Sal. Si es vol tornar des de Sant Quiri cap a la Vall Fosca només cal desfer el camí pel qual s’ha arribat.

DE LA BOCA SUD DEL TUNEL DE VIELHA A VILALLER

 

Ospitau de Vielha - Senet - Vilaller  Distància 22,5 Km Desnivell +100 / -640 Senyalització GR parcial Durada 5h:10m Dificultat Facil Veure fotos Document PDF  Track GPS Garmin Per la N-230, avans del tunel a la dreta.

Ens va costar de deixondir-nos la matinada del sis de setembre, potser perquè era la primera excursió d'enguany. Tot i això, en arribar a la boca sud del túnel vam saltar de l'autocar amb tantes ganes de caminar que quant ens en vam adonar ja pujàvem decidits cap al port de Rius. Sort que el Pep, sempre amatent, ens va fer trencar cap avall, en la direcció que porta l'aigua del riu, no en la que agafen els isards quan fugen.  Abans, però, vam parar a esmorzar al Pont de Suert. Sembla que l'etimologia de Suert ve del basc zubi, que vol dir pont, i iri, que vol dir poble. Esmorzem, doncs, al poble del pont. El fondista i la seva ajudanta ens serveixen amb una rara diligència, tot i que el seu acolliment rondinaire no ens ho feia presagiar.  La primera part del camí és una meravella. Travessem el bosc de Conangles, amb els seus gegantins avets, que destaquen com un exèrcit de llances per sobre els arrodonits faigs. Conangles, fins i tot tenint la transitada carretera de la Val tan a prop, és un dels boscos més bonics des nostres Pirineus; caminar sota els seus arbres, envoltats del brancatge espès i humit, ens dóna una certa sensació d'irrealitat, d'estar en un lloc on no hi passa el temps. Anem entre els dos gegants que fan de bressol a la recent nascuda Noguera: a ponent, el pic Fontana de Vielha, recolzat en un dels cims més bonics de la serralada, el pic de la Tallada o Feixant; a llevant, tenim el rost del Tuc Comtessa que careneja fins al Besiberri Nord. Aviat passem pel lloc anomenat el Santet, límit administratiu de la Val d'Aran. És molt curiosa la llegenda que explica per què acaba aquí la Val. Diuen que, fa molts anys, no es podien posar d'acord els habitants de Vielha i els de Senet pel lloc de la partió dels seus termes. Per aclarir-ho van fer la següent juguesca: sortiria un home de cada poble corrent tot el que pogués, i en el punt que es trobessin hi hauria la divisòria dels dos municipis. El que va sortir de Vielha anava lleuger, sense res per menjar, i per això no va parar de córrer. En canvi el que va sortir de Senet portava una bona berena i, confiat que havia de fer menys desnivell, es va posar a cruspir-se-la a poca estona d'haver sortit. Després de menjar, és clar, li va agafar son i s'ajegué a l'ombra a fer la migdiada. Mentrestant, l'altre corre que correràs va colar el port i ja estava baixant cap a l'Ospitau quan el de Senet es va despertar. Aquest ja no va tenir temps de fer més que unes quantes passes i així, al Santet, quedaren decidits els límits dels termes. Tan bonic és el camí que no ens n'adonem i ja som al pont que travessa el barranc que baixa de la vall de Besiberri, paraula que vol dir el lloc sota la cinglera -una altra vegada el basc-. Aquest torrent porta les aigües d'un dels llocs més verges dels Pirineus. En el "Viaje al Pirineo de Lérida", Camilo José Cela ens el descriu així: En el valle de Biciberri no habita el hombre, que viven el rebeco y el pájaro, el manso árbol y el agua en libertad, la yerba montesina y la flor silvestre, la náyade de las fuentes i el burlón trasgo que se agazapa, igual que un cienpiés risueño, debajo de las piedras. En el valle de Biciberri no hay una sola casa; el viajero se imagina que el valle está todavía en el primer i glorioso instante de la Creación...

La vall es va obrint i el bosc dóna pas a l'embassament de Baserca, última de les grans obres hidroelèctriques que bastí ENHER en aquest riu. Fins ací anàvem pel sender de gran recorregut (GR) 11. Ara, el GR trenca cap a ponent cap al suau camí que travessa l'atapeïda fageda de la vall de Salenques, puja el llarg tirapits fins als estanys d'Anglos, traspassa després a Valhiverna i continua, travessant muntanyes i valls, fins l'Atlàntic. Nosaltres seguim aigües avall de la Noguera. Una vertiginosa baixada ens duu des de més amunt del nivell de la resclosa fins al seu peu. En quatre passes ja som al pont de Senet on el lleial conductor del "Manel" ens espera per si hi ha algun defalliment.  Quan es va pels camins és aconsellable, gairebé obligatori, fer un segon esmorzar. O, almenys, una parada per refer forces. Per això, quan arribem a Senet, molts companys i companyes fan una visita al bar del poble. Els altres es conformen amb una parada a la font, que l'aigua de la muntanya és prou bona per fer baixar quatre ganyips. A l'altra banda del riu, amagat en un replà de la muntanya com un llobató a l'aguait, hi ha Aneto, el poble que dóna nom al pic més alt del Pirineu. Al sortir de Senet el camí es torna clarament una cabanera. Estret i encaixonat entre marges de pedra on hi ha prats i conreus, per protegir-los de la fam dels ramats; ample en llocs més feréstecs i, sobretot, quan passa per la llera del riu. Aviat deixem enrere Bono i Estet, situats a la banda de ponent del riu. Dinem en un prat gemat i humit, a l'ombra d'uns salzes seculars. I sense perdre gaire temps tornem'hi, que el camí és llarg. Entre Forcat i Vinyal, creuem la Ribagorçana aprofitant la resclosa de la central elèctrica de Vilaller. Ara anirem sempre per la seva dreta hidrogràfica. A falta de camí hem d'anar un tros per la mateixa carretera. Ens en separem per pujar a Ginast on, en una pleta, uns pastors esperaven l'arribada d'un ramat del poble que havia passat l'estiuada al lloc d'on veníem nosaltres. Han estat peixent per les dos bandes del túnel, a la vall de Mulleres i al port de Rius. A la tardor, pensen baixar a la finca San Miguel, al terme de Saidí, però aquesta vegada en camions. No ens els trobarem, doncs, caminant per la serra del Cis. Llàstima. A poc a poc anem deixant l'alta muntanya. Els cims que ens envolten ja no són tan alterosos, les carenes s'han anat tornant més suaus i arrodonides i cada cop es veuen més pobles i conreus. Així, xino-xano, arribem a bona hora a Vilaller i mentre alguns companys i companyes, més ardits i resistents, continuen fins a la cruïlla de la carretera de Castilló de Sos, altres fan temps a la terrassa d'un bar prenent el sol. Vilaller és el primer poble important que es troba en aquesta banda del Pirineu. Abans de les grans obres hidroelèctriques de la segona meitat del segle passat Vilaller era la capital de la vall de Barravés. Ara, coses del progrés, s'ha quedat enrere desplaçat per l'empenta del Pont de Suert, situat en un lloc molt més estratègic. Tot i això, Vilaller, potser gràcies al turisme, continua tenint un cert aire de petita capital de comarca on es poden deixar relliscar tranquil•lament les hores, tal com ho fa l'aigua del riu. Pau Salla, setembre de 2003

DE LA BOCA SUD DEL TUNEL DE VIELHA A VIELHA

 

Ospitau de Vielha - Pòrt de Vielha - Vielha Distància 15,8 Km Desnivell +844 / -1465 Senyalització GR Durada 5h:40m Dificultat Mitja (molt fisic) Veure fotos Document PDF  Track GPS Garmin Per la N-230, avans del tunel a la dreta.

L’il-lustre excursionista Juli Soler i Santaló, a principis del segle passat, ens diu d’aquest lloc: Malgrat que topogràficament aquesta comarcada no pertany a la Vall D’Aran, perquè forma part de l’alta conca de la Noguera Ribagorçana, la vila de Viella ha conservat la propietat d’aquest hospital des de molt antic, com ho proven els privilegis que els monarques d’Aragó-Catalunya, Jaume I, Alfons II i Martí, concediren a dit hospital. El rei Felip II, en 1584, concedí i confirmà als cònsols de Viella tots els privilegis que havien estat concedits pels reis d’Aragó-Catalunya, i posteriorment per Carles V, en favor d’aquest hospital, posat sota l’advocació de Sant Nicolau dels Pontells, amb totes ses terres, muntanyes i pastures.  Conta Joaquim Santasusagna (1), excursionista i escriptor, que havien arribat uns quants companys a l’hospital esperonats per un fervorós elogi del comte Russell. El gran pireneista francès anomenà verd et ravissant plateau el lloc que ocupen els edificis i assegurà que ací on se croirait en Suisse, près de Zermatt. Que diferent està ara tot aquest entorn, el ravissant plateau!, s’ha convertit en munts de runa, maquinària i deixalles. I per compte d’imaginar-nos pres de Zermatt, hom diria que es troba als suburbis de qualsevol ciutat industrial. Que hi farem? coses del progrés. Sort encara que, alçant la vista, es pot ataüllar tota la majestuositat dels pics que envolten aquest racó privilegiat. El també excursionista i geògraf Josep Iglésies, autor de diverses guies conjuntament amb Joaquim Santasusagna, ens conta una història esgarrifosa que li va succeir a en Juli Soler en travessar el port (2) Un minyó de la vall de Boí que treballava a França tornà per casar-se amb una noia del seu poble. El 16 de novembre de 1902 es trobaven a l’hospital de Viella per passar el port i poder tornar al país veí. Però una nevada i un fort temporal impedien el trànsit. Els hostalers tractaren de fer desistir els nuvis de passar el port amb aquell temps (...) Aleshores un jove aragonès corpulent i envalentonat, perorà que la muntanya no li feia por i amb les seves fatxenderies engrescà el matrimoni a seguir-lo. Sortiren el dia 19 a les vuit del matí de l’hospital amb un temps molt insegur. No feia un parell d’hores que eren fora, quan l’aragonès tornà a l'hostatge, fent saber que davant del temporal que feia al port, havia decidit tornar endarrera, mentre el jove matrimoni s’havia entossudit en prosseguir (...) El 23 de Maig sortí una expedició exploradora i després de llargues recerques al planell de Toro, s’adonaren d’un bony que feia la neu. Hi escarvaren i allí trobaren la jove casadeta, asseguda i tota arrupida, amb unes angèliques faccions, perfectament conservades per la gèlida mortalla (...) Aquell mateix estiu Juli Soler i el seu guia trobaren les restes del marit: Allí estès, sobre una llarga congesta de neu, travessat al fons de la canal, hi havia les despulles del nuvi dissortat. Les seves cames eren encara cobertes per les calces, però el bust sols era una carcanada escurada per les aus de presa (...) Juli Soler es va estremir. Tornà a mirar entorn. l’aire quiet i el nudisme de la gran solitud va impressionar-lo. Tot el que el voltava es mostrava indiferent a la desgràcia que allí havia esdevingut. Va tornar a aclofar l’esguard vers les tristes deixalles humanes i durant uns instants pensà que els seus ossos podien ésser destinats a trobar-se en una situació semblant. En el curs de qualsevol excursió podia ésser víctima d’una relliscada fatal i trobar-se estrellat al fons d’un precipici...  Quan es va obrir el túnel, el 1948, L’hospital va perdre la seva funció i va quedar en total abandó a l’abast de qualsevol brètol que hi passes. Fa uns anys es va rehabilitar com a refugi de muntanya i, per la seva situació arran de la carretera, també com a parador per als viatgers motoritzats.  Passem, a poc a poc, per un lloc tant petit però que guarda tanta història i tantes històries. Damunt mateix de l’Hospitau s’apletiua un ramat que puja de Castelldans a passar l’estiu en aquests prats, o, potser hem de dir, que baixa a Castelldans a passa l’hivern. Rostos amunt el cordill de caminants es va allargant. Aviat, els darrers perden de vista els que passen davant. Ha de ser així, no hi ha mai una sola excursió, n’hi ha tantes com excursionistes hi participen, i cadascú ha d’anar al seu ritme, fer la seva, de caminada. A les Marrades de la Gerbosa comencem a veure restes militars, dos refugis entafonats a la roca i, més amunt, un búnquer en molt bon estat. Enrere, al fons, hem deixat la vall de Mulleres tancada, a ponent, pel pic del mateix nom. Al sud, l’altiu pic de la Tallada, un dels més bonics i menys visitats dels Pirineus, el motiu d’ésser tant poc visitat és que li manquen uns metres per arribar als tres mil. A l’ampla collada del port vell o és pòrt deth Hòro hi bufa tant el vent que els voltors que vénen de la Val gairebé no el poden creuar, un, fins i tot, ha de posar peu a terra i travessar-lo caminant. Ara podem veure l’Aneto, el gegant de la serralada i, a ponent, l’esquerpa Forcanada i tants i tants altres pics coneguts o desconeguts. Al cap del pla s’obre el tallat que baixa cap a la vall del riu Nere. Aquest seria el camí natural per anar a Vielha, el fort pendent, però, va fer aconsellable cercar el camí del port nou, més elevat i més llunyà, això si molt més fàcil de travessar per les cavalleries. Massa cops hem sentit o hem llegit en plànols i altres llocs, la paraula Toro aplicada al port (port de Toro), al pic (Cap de Toro), a la mina o a l’estany de Toro. Tots situats en aqueixes contrades. La toponímia de la Val d’Aran no té res a veure amb aquest símbol espanyol o, si voleu, d’una marca de conyac, escampat per les carreteres ibèriques. La paraula correcta és hòro, que en aranés vol dir forat. En efecte, aquests llocs, per la seva particular geologia, n’estan plens de forats, i a aquests es refereix la paraula hòro. Deixem, doncs, és pòrt deth Hòro enrere i comencem el llarg flanqueig que ens portarà al port nou o port e Vielha. Als primers d’arribar-hi encara els sobren forces per pujar al Tuc del Port de Vielha, o Sarraera, mentre els altres es van reagrupant arrecerats del vent que bufa a les alçades. Ara hem de baixar els forts i pedregosos pendents de la canal del Port. Degut a la manca de pluja d’aquest estiu, el barranc baixa sec, per tant no hi ha més remei que oblidar la set i seguir camí avall. A ponent, tanca el barranc el tallat de la serra d’Hurno, a llevant, podem veure el Tuc des Hennes ( Fembres) i el Tuc de Sarraera. El barranc es va obrint, el camí deixa el tàlveg i, per una estona, caminem per dalt d’un contrafort herbós. Allà baix veiem el rodó estanyol de la Font Freda. Comencem a trobar pi negre i, aviat, avets. Passem per la creueta, ja citada per en Juli Soler en la ressenya de la seva excursió, i aviat trobem la cabana refugi del Pontet, on dinem envoltats d’un magnífic bosc d’aquests gegantins arbres. La resta és fàcil, anem seguint una pista que ens porta fins a la boca nord del túnel, on donem per acabada la caminada d’avui i el cicle d’excursions d’enguany que, si hem de dir la veritat, ha estat de Pontaut a la Saira. Pau Salla, setembre de 2004 (1) Joaquim Santasusagna: Les Serres Encantades, (1936) p 120 Ed Selecta  (2) (2) Josep Iglésies: Juli Soler i Santaló, p 50 i s. Ed Dalmau.

DESCRIPCIÓ: Aquesta ruta, que s'inicia a l'antic hospital de Vielha a l'entrada de la boca sud del túnel, mostrarà al senderista algun dels paisatges aranesos més desconeguts; en el recorregut, es poden contemplar boscos d'avets, roure i faig, a més, es pot gaudir d'unes vistes excepcionals des del Pòrt de Vielha i descobrir el perquè del nom de la ruta. L'aigua que brolla de les muntanyes ens acompanyarà durant una gran part d´aquest itinerari. És recomanable fer aquest recorregut amb dos cotxes, un es quedarà a la boca sud i l'altre al final del itinerari. Km 00,000: Punt de confluència amb el GR11, que en direcció sud continua cap a la vall de Salenques, i cap a l'est puja cap al refugi de la Restanca. Es va per un camí en direcció oest.  Km 00,300 Refugi Ospitau de Vielha, Ermita de Sta. Quitèria: Es gira a la dreta per una pista que puja de la carretera N-230.  Km 00,650: Es deixa una pista a la dreta que va a la vall de Conangles, i es va pujant suaument en direcció nord-est.  Km 01,160: Arribat a aquest punt es deixa la pista que s'endinsa cap a la vall de Molières, i s'ha de girar a la dreta per un camí que inicia una forta pujada tot fent ziga-zagues pel fons d´un barranc.  Km 01,410: El torrent es deixa a la dreta i es continua pujant per l´esquerra, cap al Plan dera Espòna.  Km 02,570: Es creua el barranc i es segueix cap a uns arbres.  Km 03,370: En aquest punt s'acaba la forta pujada, l'alçada és de 2.200 metres. Es continua remuntant per la prada en direcció al coll que es veu en front, és el Pòrt Vielh deth Hòro; en el penya-segat de la dreta es poden apreciar unes cavitats com boques de túnel o mines. A dalt de tot queda el Pòrt de Vielha que encara no es veu.  Km 04,450: El camí gira a la dreta sense arribar al Pòrt de Vielha i s´enfila per la vessant sud de la Sèrra Horno. Aquesta zona s´anomena els Marrècs de Gerbosa.  Km 04,950: Aquest tram de camí encara conserva l'empedrat de quan era usat per traginers; si es mira el panorama que es té a l´esquerra es podrà apreciar una magnífica vista del Malh des Pois o Forcanada, enfront, el Tuc de Molières, a l´esquerra, i els pics d´Aneto i Maladeta, al fons.  Km 05,710 Pòrt de Vielha (2.442m): A la dreta es troba el tuc deth Pòrt i a l´esquerra el tuc de Montanèro. S'inicia la forta de davallada pel vessant nord tot fent un seguit de ziga-zagues per la tartera. Al davant, a la dreta, es veu el tuc de Sarrahèra i el tuc des Hemnes, i més a prop la tuca Blanca d'Hònt Hereda.  Km 07,750: Es deixa el fons del barranc i es planeja a l'esquerra.  Km 08,060: A la dreta queda un monòlit. A un nivell més baix i a la dreta es veu Hònt Hereda. En front, al fons de la vall, es poden veure les poblacions de Vielha, Casau, Gausac, Vilac, Mont i Montcorbau. Es deixa la canal del Pòrt de Vielha i es gira a l´esquerra per trams de camí excavat a la pedra. El baixa per sobre de la morrena glacial formada per la trajectòria en paral.lel de les antigues glaceres de Montanèro i de Hònt Hereda.  Km 09,230: Si es mira al darrere, a la dreta del camí, es poden veure, a un nivell més alt, les espectaculars parets de la tuca Blanca, del tuc des Hemnes i de la Pala Sarrahèra. El camí es decanta cap a la dreta.  Km 09,670: En aquest punt, a la dreta del camí es troba una roca amb una creu de ferro vermella. Tot seguit es creua a gual el torrent de Hònt Hereda i es continua davallant per la seva riba dreta.  Km 10,200: Es deixa a la dreta la Cabana deth Pontet i es pren la pista que voreja el bosc.  Km 10,700: Arribat a aquest punt, es deixa el camí a la dreta i als pocs metres una pista a l'esquerra; es continua recte tot davallant.  Km 10,880: Es continua davallant deixant una pista a l'esquerra.  Km 10,990: Es deixa una pista a l´esquerra i uns metres més avall un camí a la dreta i una pista a l'esquerra; es continua recte tot baixant.  Km 11,090: S'ha de travessar una pista que cap a l'esquerra porta a la boca nord del túnel i a la dreta, a la Tuca i a Betren; i es continua davallant fort pel mateix camí, fent ziga-zagues entre el bosc i els antics camps de conreu. Cap al final del camí es pot prendre com a referència una conducció elèctrica.  Km 11,910: La central Hidràulica del Túnel de Vielha queda a la dreta. Just davant de la central, es pren una pista en direcció nord.  Km 12,030: Es deixa un camí a l'esquerra i es passa un pont sobre el riu Sarrahèra.  Km 12,310: A l'esquerra es deixa una pista asfaltada, que si es segueix, després de creuar el pont sobre el riu Nere, es va a parar a la carretera N-230. A partir d´aquest punt es porta sempre a l´esquerra el riu Nere i es va per una pista que ja no es deixarà fins a Vielha i que davalla més suau; a la vora de la pista es deixen diverses cases i bordes.  Km 13,310: Es deixen dues pistes a l'esquerra, es crea a gual el torrent del barranc de Sant Estève i es deixa una altra pista a l'esquerra.  Km 14,690: A la dreta es deixa un camí que puja fort. Punt de confluència amb la variant GR-211, camí que porta cap a Arties i Gessa. Les dues variants continuen juntes en sentit descendent, direcció nord. Es deixa una pista que puja a la dreta i a l'esquerra un dic que travessa el riu; més endavent, a l´altre costat del riu, es veu l´antiga edificació de la Fabrica dera Lan, actualment recuperada com a mostra del patrimoni industrial de la Vall.  Km 15,160: Es travessa el riu per mitjà d´un pont i es continua a la dreta pel carrer Major. Una mica més endavant, es passa per davant de la casa Rodès (any 1608) i poc després a l'esquerra, es deixa la Tor deth Generau Martinhon, que acull el Musèu Etnològic de la Vall d´Aran.  Km 15,460: La variant GR-211-1 va cap a l'esquerra per l'avinguda Castièro; a la dreta el pont del riu Nere. Es creua la plaça i es continua pel Passeig dera Llibertat. A la fí del passeig es pren el carrer Camin Reiau.  Km 15,790: El final de la ruta és el Pont Vell. Punt de confluència amb el GR-211 que per l'Est va cap a Arties i Unha i pel nord-est continua cap a Vilac. Informació facilitada per: Torisme dera Val d'Aran

TRAVESSA DEL PORT DE RUS, DE LA VALL DE BOÍ A LA VALL FOSCA

 

De vell antuvi la travessa del Port de Rus constituïa una de les principals vies de comunicació de la vall de Boi. Així, els estadants que volien fer les aigües a Caldes de Boi havíem de passar per aquest altiu Port. La carretera que creua l'embassament d'Escales no existia. Pujar pel port de Perves allargava encara més la sortida. Avui en dia, amb la nova xarxa de carreteres, se'ns fa difícil entendre la importància de colar per ports com el de Rus.  El punt de partida de la travessa és Taüll. En el primer tram podem gaudir d'un paisatge protagonitzat per boscos de pi negre, bedolls i diversos arbustos. Un cop creuat el riu de Sant Martí la vegetació canvia totalment. Al fons, ja s'entreveu el port de Rus. Des d'allà podem davallar pel barranc de la Coma del Port. Després de creuar el riu Riqüerna recorrem senders que transcorren entre marges de pedra que ens apropen, entre boscos d'avellaners, cirerers i algun freixe, al llogarret de Cabdella, en la capçalera de la Vall Fosca, presidida per una ermita romànica.

Distància 21 Km  Desnivell +900 metres/-1200 metres Senyalització GR 11-20  Durada 5 h  Dificultat mitja Veure fotos Document PDF  Track GPS Garmin

Sortim de Taüll vers les pistes d'esquí. 3,2 km Marcat revolt de la carretera a la dreta. Som en el pont de Sant Martí. Zona d'aparcament.  Com que es tracta d'una travessa caldrà tenir present que el recorregut s'inicia a la vall de Boi mentre que es dóna per finalitzat a la vall Fosca.